La vida està plena de perills amagats, sense saber quan ni com et tocarà a tú. El fet que tot seguit us explicaré va tenir lloc a Viella, un dia qualsevol d'aquest passat mes de desembre. Eren les vuit de la tarda, més o menys, i jo anava passejant amb la meva familia pels carrers del poble. Estaven plens de gom a gom, la gent entraven i sortien de les botigues, a les cafeteries no s'hi cabia, i el fred no semblava angoixar a ningú. Tots ben abrigats i calçats, per combatre les baixes temperatures i les dificultats per caminar, amb una certa tranquil·litat, per les voreres.
M'aturo en aquest punt per fer un incís, i estirar les orelles -en la mesura del possible- a l'Ajuntament de Viella. Senyors, si volem que la Vall d'Aran sigui un destí turístic d'hivern obligat, hauriem de cuidar més la seva capital-com a mínim-, i mantenir les seves voreres netes de neu i de gel. No es pot tenir una estació d'esquí de primera categoria, i que la capital de la Vall jugui a segona divisió.
Continuant amb el que us deia abans, ens trobavem passejant tranquil·lament per la vorera, quan de sobte, i al meu davant, una persona de complexió forta, i superada amb escreix la cinquantena, realitza una cabriola majestuosa, alhora que involuntaria. El primer moviment és clar. La seva cama dreta es objecte d'un desplaçament vertical i ascendent, a velocitat vertiginosa, fins a situar-se a un alçaria aproximada d'1,20m del paviment de la vorera. Acte seguit, la seva cama esquerra -i per no ser menys- segueix el mateix moviment, fins a col·locar-se a la mateixa altura que l'altra. El tronc, el cap i les extremitats superiors imiten la paràbola executada per les extremitats inferiors, amb un resultat final previsible. Les primeres parts del cos en prendre terra varen ser l'esquena i els braços, quedant en segon lloc el cap i en tercera posició, les cames -que, ben mirat, baixaven de molt amunt-.
Durant uns tres o quatre eterns segons, el senyor en qüestió es quedà immòvil, panxa enlaire. Passat aquest temps, i comprovant que no havia perdut mobilitat a les extremitats les començà a moure, de forma rítmica i a càmara lenta. La imatge era digna d'un documental del National Geographic, on les tortugues gegants dels tròpics tenen autèntics problemes psicomotrius quan algun predador les tomba closca a terra.
Dedueixo que éll s'adonà que en aquesta posició no anava ni envant ni enrera, llavors optà per avalançar-se cap al cantó dret, fins que la mà i la cama -del cantó contrari- agafaren la tracció necessaria per poder canviar a una posició menys humiliant. L'èxit de la operació no va ser total, ja que la següent postura la podriem anomenar fetal -molt similar a la que adoptava el Papa Joan Pau II al baixar de l'avió cada cop que visitava un país-.
Un cop recuperada la verticalitat i l'esperit d'ànim, el protagonista intentava mantenir l'equilibri perdut recentment i de forma inesperada.
Aleshores em vaig apropar per oferir-li la meva ajuda, que segons les seves propies paraules -articulades seguint la lliçó d'una professora de P2 - no va ser necessaria.
Finalment, varem poder comprovar com el senyor s'allunyava caminant, tot imitant el moviment cadenciós de les nines de Famosa -"las que se dirigen al portal..."-
Normalment un aterratge d'emergencia en plena vorera es converteix en un motiu de cleca descontrolada -com és el cas que ens ocupa-, peró quan el protagonista es pot arribar a fer mal, la cosa deixa de ser graciosa a l'instant.
Salutacions a tots, i ull viu on poseu els peus !!
Jordi Carner
No hay comentarios:
Publicar un comentario