De la modestia o vergüenza honrosa. ARISTÓTELES

"La modestia, o lo que es lo mismo, una vergüenza digna, es un término medio entre la desvergüenza y el descaro, y la timidez y pudor excesivos. Su terreno propio son las acciones y las conversaciones. El hombre descarado o desvergonzado es aquel que, en cualquier sitio, y quienquiera sea el que esté delante de él, habla y obra tal como espontáneamente se le ocurre. Su opuesto es el hombre tímido o excesivamente ruborizable, el cual se retrae de toda conversación o acción, delante de sus compañeros o respecto de ellos. Este hombre poseído por su timidez, queda totalmente excluido de la acción.

Una vergüenza digna y el hombre que la posee ocupan un lugar intermedio entre ambos extremos. Un hombre de esta clase no dirá ni hará, como hace el desvergonzado o descarado, cualquier cosa, sin tener en cuenta las circunstancias que lo rodeen; pero, tampoco, como hace el tímido, se refrenará en cualquier ocasión y en cualquier circunstancia. Sino que, en la mejor ocasión y en el tiempo oportuno, lo que es recto y honesto."

Aquest text ha estat extret d'un llibre que, ja fa molts anys, em va deixar un molt bon amic meu, i que, possiblement ni se'n recordi. Si ara me'l demanés faria fotocopies, i li tornaria -però només en el cas que me'l demanés-. El llibre en qüestió pertany a una col·lecció de filosofia, i es titula "Gran Ética", escrit per Aristòtil.

Vull pensar que no fa falta aprofundir en el capitol, considerant-lo fàcilment entendible i clar. Sé que serà molt dificil que el llegeixi qui, veritablement, se'l hauria de llegir, però em donaria per satisfet si ho fes qualsevol altra persona i en tregués algun profit.

Agraeixo, doncs, a aquest amic meu, que per la seva distracció pugui publicar entrades com aquesta. Gràcies, Santi.

Salutacions a tots,

Jordi Carner

QUINA CAIGUDA MÉS TONTA...

La vida està plena de perills amagats, sense saber quan ni com et tocarà a tú. El fet que tot seguit us explicaré va tenir lloc a Viella, un dia qualsevol d'aquest passat mes de desembre. Eren les vuit de la tarda, més o menys, i jo anava passejant amb la meva familia pels carrers del poble. Estaven plens de gom a gom, la gent entraven i sortien de les botigues, a les cafeteries no s'hi cabia, i el fred no semblava angoixar a ningú. Tots ben abrigats i calçats, per combatre les baixes temperatures i les dificultats per caminar, amb una certa tranquil·litat, per les voreres.

M'aturo en aquest punt per fer un incís, i estirar les orelles -en la mesura del possible- a l'Ajuntament de Viella. Senyors, si volem que la Vall d'Aran sigui un destí turístic d'hivern obligat, hauriem de cuidar més la seva capital-com a mínim-, i mantenir les seves voreres netes de neu i de gel. No es pot tenir una estació d'esquí de primera categoria, i que la capital de la Vall jugui a segona divisió.

Continuant amb el que us deia abans, ens trobavem passejant tranquil·lament per la vorera, quan de sobte, i al meu davant, una persona de complexió forta, i superada amb escreix la cinquantena, realitza una cabriola majestuosa, alhora que involuntaria. El primer moviment és clar. La seva cama dreta es objecte d'un desplaçament vertical i ascendent, a velocitat vertiginosa, fins a situar-se a un alçaria aproximada d'1,20m del paviment de la vorera. Acte seguit, la seva cama esquerra -i per no ser menys- segueix el mateix moviment, fins a col·locar-se a la mateixa altura que l'altra. El tronc, el cap i les extremitats superiors imiten la paràbola executada per les extremitats inferiors, amb un resultat final previsible. Les primeres parts del cos en prendre terra varen ser l'esquena i els braços, quedant en segon lloc el cap i en tercera posició, les cames -que, ben mirat, baixaven de molt amunt-.

Durant uns tres o quatre eterns segons, el senyor en qüestió es quedà immòvil, panxa enlaire. Passat aquest temps, i comprovant que no havia perdut mobilitat a les extremitats les començà a moure, de forma rítmica i a càmara lenta. La imatge era digna d'un documental del National Geographic, on les tortugues gegants dels tròpics tenen autèntics problemes psicomotrius quan algun predador les tomba closca a terra.

Dedueixo que éll s'adonà que en aquesta posició no anava ni envant ni enrera, llavors optà per avalançar-se cap al cantó dret, fins que la mà i la cama -del cantó contrari- agafaren la tracció necessaria per poder canviar a una posició menys humiliant. L'èxit de la operació no va ser total, ja que la següent postura la podriem anomenar fetal -molt similar a la que adoptava el Papa Joan Pau II al baixar de l'avió cada cop que visitava un país-.

Un cop recuperada la verticalitat i l'esperit d'ànim, el protagonista intentava mantenir l'equilibri perdut recentment i de forma inesperada.

Aleshores em vaig apropar per oferir-li la meva ajuda, que segons les seves propies paraules -articulades seguint la lliçó d'una professora de P2 - no va ser necessaria.

Finalment, varem poder comprovar com el senyor s'allunyava caminant, tot imitant el moviment cadenciós de les nines de Famosa -"las que se dirigen al portal..."-

Normalment un aterratge d'emergencia en plena vorera es converteix en un motiu de cleca descontrolada -com és el cas que ens ocupa-, peró quan el protagonista es pot arribar a fer mal, la cosa deixa de ser graciosa a l'instant.

Salutacions a tots, i ull viu on poseu els peus !!

Jordi Carner