Després de donar una ullada al blog d'en Joan, i llegir una de les seves darreres entrades -concretament la que fa referència a la crisi-, reflexiono sobre el que m'està passant ara mateix. En primer lloc, la propia crisi, la famosa crisi, la crisi mundial, com no. Però, en segon lloc, i encara sense saber ben bé com, una crisi més particular, més propera i gens global. Possiblement més complicada de resoldre, al menys a nivell personal, però la vida et vé com et vé, i així s'ha d'entomar.
Realment és cert que, qualsevol crisi, sigui de la índole que sigui, t'obliga a realitzar canvis sobtada i ràpidament. Canvis valents, presa de decisions sense marge de temps, caminar per terrenys fangosos, i moltes altres accions que fan que la crisi tingui un elevat grau d'emoció. També és veritat, que aquesta emoció pot esdevenir perillosa, si tot això ho ha de fer un sol -que sortosament no és el meu cas-. Per endegar nous projectes necessites el suport incondicional d'amics, companys de professió, col·laboradors, etc..., que no et deixin caure quan les coses surten del camí marcat.
Mirat d'aquesta manera, portser tampoc és tan greu el patir una crisi, o fins i tot, potser seria convenient que n'hi hagués d'altres més sovint -això sí, més curtes i suaus- perque ens obliguessin a esforçar-nos en molts aspectes que ara tenim completament oblidats.
En aquests moments no ens toca altra que fer-li front, a aquesta i a totes les que ens vinguin, i mirar endavant que, segurament, el futur serà millor que el present -o, al menys, així ho espero-.
Salutacions a tots els que estem sotmesos en plena crisi - tots menys SUPERTRAMP, of corse-.
Jordi Carner
No hay comentarios:
Publicar un comentario