De la modestia o vergüenza honrosa. ARISTÓTELES

"La modestia, o lo que es lo mismo, una vergüenza digna, es un término medio entre la desvergüenza y el descaro, y la timidez y pudor excesivos. Su terreno propio son las acciones y las conversaciones. El hombre descarado o desvergonzado es aquel que, en cualquier sitio, y quienquiera sea el que esté delante de él, habla y obra tal como espontáneamente se le ocurre. Su opuesto es el hombre tímido o excesivamente ruborizable, el cual se retrae de toda conversación o acción, delante de sus compañeros o respecto de ellos. Este hombre poseído por su timidez, queda totalmente excluido de la acción.

Una vergüenza digna y el hombre que la posee ocupan un lugar intermedio entre ambos extremos. Un hombre de esta clase no dirá ni hará, como hace el desvergonzado o descarado, cualquier cosa, sin tener en cuenta las circunstancias que lo rodeen; pero, tampoco, como hace el tímido, se refrenará en cualquier ocasión y en cualquier circunstancia. Sino que, en la mejor ocasión y en el tiempo oportuno, lo que es recto y honesto."

Aquest text ha estat extret d'un llibre que, ja fa molts anys, em va deixar un molt bon amic meu, i que, possiblement ni se'n recordi. Si ara me'l demanés faria fotocopies, i li tornaria -però només en el cas que me'l demanés-. El llibre en qüestió pertany a una col·lecció de filosofia, i es titula "Gran Ética", escrit per Aristòtil.

Vull pensar que no fa falta aprofundir en el capitol, considerant-lo fàcilment entendible i clar. Sé que serà molt dificil que el llegeixi qui, veritablement, se'l hauria de llegir, però em donaria per satisfet si ho fes qualsevol altra persona i en tregués algun profit.

Agraeixo, doncs, a aquest amic meu, que per la seva distracció pugui publicar entrades com aquesta. Gràcies, Santi.

Salutacions a tots,

Jordi Carner

QUINA CAIGUDA MÉS TONTA...

La vida està plena de perills amagats, sense saber quan ni com et tocarà a tú. El fet que tot seguit us explicaré va tenir lloc a Viella, un dia qualsevol d'aquest passat mes de desembre. Eren les vuit de la tarda, més o menys, i jo anava passejant amb la meva familia pels carrers del poble. Estaven plens de gom a gom, la gent entraven i sortien de les botigues, a les cafeteries no s'hi cabia, i el fred no semblava angoixar a ningú. Tots ben abrigats i calçats, per combatre les baixes temperatures i les dificultats per caminar, amb una certa tranquil·litat, per les voreres.

M'aturo en aquest punt per fer un incís, i estirar les orelles -en la mesura del possible- a l'Ajuntament de Viella. Senyors, si volem que la Vall d'Aran sigui un destí turístic d'hivern obligat, hauriem de cuidar més la seva capital-com a mínim-, i mantenir les seves voreres netes de neu i de gel. No es pot tenir una estació d'esquí de primera categoria, i que la capital de la Vall jugui a segona divisió.

Continuant amb el que us deia abans, ens trobavem passejant tranquil·lament per la vorera, quan de sobte, i al meu davant, una persona de complexió forta, i superada amb escreix la cinquantena, realitza una cabriola majestuosa, alhora que involuntaria. El primer moviment és clar. La seva cama dreta es objecte d'un desplaçament vertical i ascendent, a velocitat vertiginosa, fins a situar-se a un alçaria aproximada d'1,20m del paviment de la vorera. Acte seguit, la seva cama esquerra -i per no ser menys- segueix el mateix moviment, fins a col·locar-se a la mateixa altura que l'altra. El tronc, el cap i les extremitats superiors imiten la paràbola executada per les extremitats inferiors, amb un resultat final previsible. Les primeres parts del cos en prendre terra varen ser l'esquena i els braços, quedant en segon lloc el cap i en tercera posició, les cames -que, ben mirat, baixaven de molt amunt-.

Durant uns tres o quatre eterns segons, el senyor en qüestió es quedà immòvil, panxa enlaire. Passat aquest temps, i comprovant que no havia perdut mobilitat a les extremitats les començà a moure, de forma rítmica i a càmara lenta. La imatge era digna d'un documental del National Geographic, on les tortugues gegants dels tròpics tenen autèntics problemes psicomotrius quan algun predador les tomba closca a terra.

Dedueixo que éll s'adonà que en aquesta posició no anava ni envant ni enrera, llavors optà per avalançar-se cap al cantó dret, fins que la mà i la cama -del cantó contrari- agafaren la tracció necessaria per poder canviar a una posició menys humiliant. L'èxit de la operació no va ser total, ja que la següent postura la podriem anomenar fetal -molt similar a la que adoptava el Papa Joan Pau II al baixar de l'avió cada cop que visitava un país-.

Un cop recuperada la verticalitat i l'esperit d'ànim, el protagonista intentava mantenir l'equilibri perdut recentment i de forma inesperada.

Aleshores em vaig apropar per oferir-li la meva ajuda, que segons les seves propies paraules -articulades seguint la lliçó d'una professora de P2 - no va ser necessaria.

Finalment, varem poder comprovar com el senyor s'allunyava caminant, tot imitant el moviment cadenciós de les nines de Famosa -"las que se dirigen al portal..."-

Normalment un aterratge d'emergencia en plena vorera es converteix en un motiu de cleca descontrolada -com és el cas que ens ocupa-, peró quan el protagonista es pot arribar a fer mal, la cosa deixa de ser graciosa a l'instant.

Salutacions a tots, i ull viu on poseu els peus !!

Jordi Carner

JOHN PAWSON. Pausa para pensar (I)

Si existe algún un arquitecto capaz de calmar y transformar mi estado de ánimo, ese sería, sin duda alguna, John Pawson. Arquitecto inglés, nacido en 1949, en Halifax (norte de Inglaterra), empezó como autodidacta y viajó en varias ocasiones por Oriente Medio, la India, Australia, Nueva York y Japón. Fue, precisamente, en este país y más concretamente en Nagoya, dónde colaboró en el estudio del diseñador Shiro Kuramata, su principal influencia profesional, diseñando objetos y mobiliario. De retorno a Inglaterra se matriculó en la AA (Architectural Association of London), y ya en el 1981 fundó su propio estudio de arquitectura.

Revisando la obra de Pawson se puede apreciar, claramente, la influencia de la arquitectura y cultura japonesa, así como los conceptos del Zen.

Desde mi punto de vista, resulta relativamente fácil reconocer un proyecto de Pawson, puesto que sus baremos y pautas arquitectónicas aparecen de forma clara en todos sus trabajos, basados en la simplicidad de volumenes y marcadas lineas, y a su vez en la complejidad de la expresión necesaria para entender el minimalismo plasmado en sus proyectos.

Simplicidad. Marcada por la austeridad de los espacios creados, sin carga de elementos innecesarios, espacios llenos de color blanco y de cálida madera, mezclados, en ocasiones, por frios mármoles y gélidas piedras.

Complejidad. Complejidad en su expresión y en el detalle constructivo, dotado de una infinidad de acotaciones lineales y volumétricas, con el fin de conseguir la máxima perfección de la obra finalizada. Basta observar cualquier plano detallado para comprobar este empecinamiento febril del arquitecto por alcanzar la meta anhelada.

Pawson consigue entrelazar ambos conceptos, antagónicos en su máxima expresión, y en una perfecta armonia conjugarlos hasta sacarse de la chistera obras tan representativas, únicas y originales como su propia vivienda en Londres (foto superior).

Según el pensamiento del propio autor, el minimalismo expresado en su arquitectura responde a la idea de dar el máximo protagonismo a la persona, de forma que elimina objetos y elementos que puedan desviar la atención y llegar a confundir esta premisa básica conceptual. La arquitectura debe amoldarse a la forma de vida del inquilino, y no a la inversa.

Creo más que recomendable revisar la obra de este arquitecto, por los motivos que he expuesto anteriormente y por muchos más, para experimentar en cada uno de sus proyectos nuevas sensaciones y experiencias visuales. Cualquiera de sus trabajos publicados nos acercará a un universo lleno de calma y paz, dónde nos permitirá tomar una pausa para pensar.

Agradezco a mi amigo Joan, que, sin darse cuenta, me ha llevado a descubrir la obra de Pawson, sintiéndome complacido por compartir gustos y pensamientos arquitectónicos. Gracias.

Un saludo,

Jordi Carner

CRISI = CANVI

Després de donar una ullada al blog d'en Joan, i llegir una de les seves darreres entrades -concretament la que fa referència a la crisi-, reflexiono sobre el que m'està passant ara mateix. En primer lloc, la propia crisi, la famosa crisi, la crisi mundial, com no. Però, en segon lloc, i encara sense saber ben bé com, una crisi més particular, més propera i gens global. Possiblement més complicada de resoldre, al menys a nivell personal, però la vida et vé com et vé, i així s'ha d'entomar.

Realment és cert que, qualsevol crisi, sigui de la índole que sigui, t'obliga a realitzar canvis sobtada i ràpidament. Canvis valents, presa de decisions sense marge de temps, caminar per terrenys fangosos, i moltes altres accions que fan que la crisi tingui un elevat grau d'emoció. També és veritat, que aquesta emoció pot esdevenir perillosa, si tot això ho ha de fer un sol -que sortosament no és el meu cas-. Per endegar nous projectes necessites el suport incondicional d'amics, companys de professió, col·laboradors, etc..., que no et deixin caure quan les coses surten del camí marcat.

Mirat d'aquesta manera, portser tampoc és tan greu el patir una crisi, o fins i tot, potser seria convenient que n'hi hagués d'altres més sovint -això sí, més curtes i suaus- perque ens obliguessin a esforçar-nos en molts aspectes que ara tenim completament oblidats.

En aquests moments no ens toca altra que fer-li front, a aquesta i a totes les que ens vinguin, i mirar endavant que, segurament, el futur serà millor que el present -o, al menys, així ho espero-.

Salutacions a tots els que estem sotmesos en plena crisi - tots menys SUPERTRAMP, of corse-.

Jordi Carner

RYÕANJI: el jardí etern

Des de ja fa uns quants anys, que em sento captivat per la cultura oriental, i, molt especialment, per la japonesa. De fet, el destí del meu viatge de noces, tenia com a primera opció la visita al Japó, pero per una sèrie de qüestions, finalment varem optar per visitar Islandia.

L'altre dia, aprofitant el meu temps de vacances estivals, vaig entrar a una llibreria, i tot donant un cop d'ull per les estanteries em va caure a les mans un llibre que parlava sobre un jardí zen. Quina casualitat !, uns dies abans, i pel Travel Channel -la televisió, de tant en tant, té alguna cosa bona-, van emetre un reportatge justament del mateix jardí : RYÕANJI.

Aquest jardí està situat a Kyoto, i data del segle XV principis del segle XVI. La seva superfície és, d'aproximadament, uns 200 m2, i la seva composició ben curiosa. Té una forma rectangular, i està compost per quinze pedres, de diferents tamanys, distribuides en grups de 2, 3 i 5. Aquestes roques descansen sobre un llit de sorra blanca que, cada matí, els monjos acondicionen delicadament, passant el rasclet i donant-li les formes més variades i originals.

Doncs bé, tan sols amb aquests elements, aquest jardí és un dels que rep més afluencia de visitants durant l'any. Clar que això té la seva explicació. Parlem d'un jardí zen. El zen és una forma de pensament, o més ben dit, una forma de pensar que genera certa forma d'actuar. El seguidor del zen cerca el seu jo profund. És cert que els materials emprats són molt simples, pero no així la seva composició, que es considera extremadament complexa.

En primer lloc, les quinze pedres estan col·locades en grups, on el grup principal i secundari, estan relacionats amb un tercer grup, sense deixar de funcionar com a un únic grup terciari.

En segon lloc, en el disseny del jardí, es va rebutjar l'aigua i la vegetació, fins aleshores elements primordials en la construccíó d'aquestes zones.

I en tercer lloc, el seu tamany és molt reduït, en comparació amb la resta de jardins que es construiren.

De totes formes, el punt més fascinant, sens dubte, és la disposició de les roques. Els seus autors varen considerar la teoria dels 5 elements primordials, ordenats pels punts cardinals :

NORD------- Aigua

SUD--------- Foc

EST----------Fusta

OEST--------Metall

i, al centre, s'hi troba la Terra. Aquesta és considerada com el N. 5, essent els numeros imparells més propers a ella, el 3 i el 7. La tríada predilecta dels japonesos és 3+5+7=15. Quinze són les pedres del jardí, posades de est a oest, segons la sèrie : 5, 2, 3, 2, 3.

Presumiblement, els autors a qui se'ls atribueix el disseny del jardí, serien Kõtaro i Hikojirõ. Es dedueix així, ja que en una de les pedres s'hi pot llegir -no sense dificultat- la inscripció dels seus noms. Aquests dos personatges eren considerats uns "parias". Bé, m'explico. Els parias eren la subclasse més baixa de la propia classe baixa, i, rarament, es podrien reconeixer com a mestres jardiners. En aquest cas, va ser el sogun Ashikaga Yoshimasa, refinat esteta i mecenes il·lustrat, qui els va proclamar com a tals, tot i que la proclama no els va arribar fins als 72 anys -santa paciència-.

Ara doncs, tan sols em queda esperar i aprofitar la primera ocasió que se'm presenti per poder visitar personalment aquest meravellós lloc, i la resta del país, que de ben segur, em sorprendrà gratament.

Mentrestant, em faré el propòsit de reproduir aquest jardí, en una minúscula jardinera de casa meva, tot seguint la dita de Musõ Soseki, Mestre jardiner, que diu :

" Originariament, no hi ha estat de grandesa o de petitesa a totes les coses de l'univers; gran i petit estan a l'esperit de l'home. Només són apariencies il·lusories que floten als cors enganyats."

Salutacions,

Jordi Carner

UN DIA DE AGOSTO

Vilafortuny (Cambrils). Dos de la madrugada. El calor es sofocante. Maldito agosto. Con las ventanas abiertas de par en par, y aún no consigo que circule una pizca de brisa marina. Me instalo en la terraza para contar estrellas y encontrar algo de fresco. Cuento, pero el silencioso vuelo de un avión me despista. Prosigo el recuento. Al cabo de una hora intento conciliar el sueño. Por fin !!

Diez de la mañana. Medio despierto, oigo el correteo de los niños por casa. Estan nerviosos y hambrientos. Desayunamos la familia al completo. Una vez repuestas las energías, y como encargado del suministro de la prensa diaria y demás revistas, me dirijo al quiosco de un viejo conocido.

-¿Qué?, de vacaciones -me interroga.

-Pues sí. Hasta finales de mes, seguramente -respondo educadamente.

-Pues, nada hombre. Ya ves, aquí falta gente -jocoso él.

-Ya veo, ya...-asiento con la cabeza.

-Hasta mañana -se despide.

-Adiós -me despido.

Doce y media del mediodía. Se empiezan a mover los hilos en la cocina. Hoy tenemos invitados. Habrá que esmerarse. Después del rotundo éxito en la mesa, llega el merecido premio de la siesta -necesaria para reponer fuerzas-.

Siete y media de la tarde. Quedamos con unos amigos para pasear por el puerto. Gente, gente y más gente. ¿Dónde está la crisis? -me pregunto-. Conseguimos reservar mesa para ocho en un restaurante, con cierta dificultad. Los niños siguen jugando, mostrando una fuerza vital digna de los superhéroes de los cómics.

Doce de la madrugada. Todos en casa. Los pequeños, extenuados, duermen plácidamente, a pesar del calor. Los mayores, vuelta a empezar.

A todo ésto, me viene a la memoria un tema del grupo de rock catalán ELS PETS, titulado "Agost", cuyo estribillo dice así : "...Que arribi l'agost, feixuc i mandrós, que ens fa recordar la bellesa del temps que passa a poc a poc..."

Feliz verano !!!

Jordi Carner

UNA CUESTIÓN DE CONFIANZA

De todos y por todos es conocida la polular frase que reza : "La confianza da asco". ¿Y quién, en algún momento de su vida, no se la ha aplicado?. Pues bién, como en otras ocasiones, ahora me ha tocado a mí.
Nuestro despacho profesional cuenta con colaboradores externos, como asesores jurídicos, consultores fiscales, y con asesores de imagen corporativa y publicidad. Precisamente, éstos últimos serian los protagonistas de este efímero capítulo en mi vida laboral.
Unos tipos listos, sí señor. Y trabajadores, también, pero escurridizos como el más hábil de los salmónidos. (...) Hola !!! (...) Eooo!!! ¿hay alguien ahí? Nada, todo sigue igual. Esperaremos alguna respuesta -sin tiempo límite- que albergue un hilo de esperanza.
Esperaremos ese ACROBAT mientras facturamos manualmente; esperaremos ese organigrama mientras busco mi lugar en la empresa; esperaremos esa firma electrónica mientras envío los mails con mis huellas dactilares; en fin, seguiremos a la espera sin perder nuestra ilusión.
Eso sí, como casi todo en esta vida tiene solución -y sino se busca-, deberiamos exigir una grata recompensa a base de una opípara cena, propia de los amantes del buen yantar y del mejor libar.
Así que, espero que se tome nota y se ponga cartas en el asunto.
Un abrazo muy fuerte para mis amiguetes !!!

Jordi Carner